Què fer amb les restes de poda: triturar, retirar o treure-les de la finca

Per què les restes són un problema en si mateixes?

Perquè ocupen moltíssim i pesen poc. Una tarda de poda genera un munt de branques que omple un camió sense acostar-se al límit de càrrega, i això converteix el transport en la partida més cara de tota la feina.

I perquè una pila de branques seques recolzada contra un mur o sota uns pins és exactament el que s'intenta evitar quan es neteja una finca. Deixa de ser un residu i passa a ser combustible acumulat, just al costat del que es volia protegir.

Per això la pregunta no és si retirar-les, sinó com. I aquí hi ha tres respostes que funcionen segons el cas.

Opció 1: triturar a la finca

L'estelladora redueix el volum d'una manera brutal: el que ocupava un remolc cap en uns cabassos. Aquell material es pot estendre directament als parterres o al voltant dels arbres com a encoixinat.

Funciona molt bé, i no només per estalviar viatges. L'encoixinat manté la humitat del sòl, frena l'herba que competeix per l'aigua, suavitza la temperatura de la terra i es va incorporant a poc a poc. En una finca amb arbrat jove és de les coses més rendibles que es poden fer amb les mateixes restes.

Té dos límits. El primer és el calibre: la branca fina i verda s'estella estupendament, els troncs gruixuts no són feina d'estelladora. El segon és l'accés, perquè la màquina ha de poder arribar fins on hi ha el munt; si cal traginar les branques cent metres a mà, el compte canvia.

Opció 2: retirar i portar a gestor autoritzat

És la sortida quan el volum és gran, quan no hi ha lloc on deixar l'encoixinat o quan el client senzillament vol la finca neta. Les restes es carreguen i es lliuren en una planta autoritzada, on acaben com a biomassa o compostatge segons el material.

Per a comunitats de propietaris, empreses i administracions hi ha un motiu addicional que pesa: el lliurament deixa constància documental d'on ha acabat el residu. En una contractació pública o en una junta de veïns, poder justificar-ho no és un detall menor.

El cost té dues parts que convé distingir al pressupost: el transport, que depèn dels viatges i de la distància, i la taxa d'entrada a la planta, que depèn del tipus i la quantitat de material.

Opció 3: aprofitar la fusta

Si de la poda o de la tala controlada han sortit troncs de cert diàmetre, el raonable és no tractar-los com a residu. Es poden tallar a mida i apilar a la finca per a llenya, i així el que anava a costar diners de transport es converteix en una cosa aprofitable.

Dues advertències pràctiques. La llenya acabada de tallar necessita assecar-se bastants mesos abans de cremar bé, així que la pila es fa en lloc ventilat i coberta només per dalt. I no tota la fusta val: la d'un arbre que s'ha retirat per estar malalt és millor no guardar-la amb la resta.

I cremar-les a la finca?

És la primera idea que li ve al cap a molta gent, i és la que més problemes dona. Les cremes agrícoles i forestals estan subjectes a autorització i a un calendari que fixa cada any la Generalitat, així que val la pena consultar-ho abans de cremar res. No és una cosa que es pugui decidir un diumenge perquè fa bon dia i no bufa vent.

Més enllà del tràmit, hi ha la responsabilitat. Una crema que s'escapa no és un incident domèstic: en respon qui la va fer, i en zona forestal les conseqüències poden ser molt serioses. Entre demanar permís, esperar la finestra adequada i assumir aquell risc, la trituració o la retirada solen sortir més a compte del que la gent suposa.

La nostra recomanació és senzilla: abans de plantejar-te una crema, pregunta al teu ajuntament o a l'organisme competent què s'aplica al teu cas i en aquelles dates concretes. I si al final no compensa, ja saps que hi ha dues sortides més.

Un cas a part: restes de material malalt o amb plaga

Quan el que s'ha tallat venia amb un problema sanitari, les restes deixen de ser un residu qualsevol. Triturar-les i estendre-les pel jardí pot ser exactament la manera de repartir el problema per tota la finca.

Passa amb fusta afectada per fongs, amb branques de fruiters malalts i, de manera molt clara, amb les bosses de processionària, que a més tenen el risc afegit dels pèls urticants en manipular-les. En aquests casos el material se separa de la resta i es gestiona a part, i què se'n fa exactament depèn de què sigui: és una decisió que convé prendre amb criteri tècnic i no per descart.

Com triar entre les tres

El més habitual, de fet, és combinar-les: es tritura la branca fina, s'aparta la fusta aprofitable i es retira només el que sobra. Així el nombre de viatges baixa molt i amb ell la factura.

On ens ho demanen més

A la Garrotxa, on l'arbrat és abundant i una poda genera bastant més volum que en una finca de secà, la trituració a la mateixa finca sol ser el que millor surt. El mateix al Ripollès: com més lluny i més difícil és l'accés, més pesa el transport al pressupost i més compensa reduir el volum abans de moure'l.

També rebem avisos de retirada després de temporals, quan el que hi ha a la finca no és una poda ordenada sinó branques i arbrat caigut. Això es planifica diferent, i va a part de la feina de tall.

Es pot contractar només la retirada, encara que la poda l'hagi fet un altre. El que necessitem saber és el volum aproximat, on està apilat i si el camió hi pot arribar. A la fitxa de gestió de residus forestals està explicat amb més detall.